Adéu sentit a Pèire Bèc

Aquest 30 de juny, a l’edat de 92 anys, ens ha deixat Pèire Bèc. Professor a la Universitat de Peiteu, Pèire Bèc, que va passar la infantesa al Comenge, havia excel·lit en nombrosos àmbits, sempre relacionats amb la llengua occitana. D’una banda, en el de la lingüística, domini en què ens ha llegat un magnífic treball sobre la transició entre el gascó i el llenguadocià al Comenge i el Coserans, a més d’altres treballs de tipus dialectològic (alguns dels quals derivaven també de la seua excel·lent tesi doctoral) i manuals de filologia romànica o d’introducció lingüística a l’occità. D’un altre costat, en el de la literatura medieval, amb diversos volums monogràfics que van fer de Bèc un dels pocs científics que, després de ser ja una referència en l’àmbit lingüístic, acabava esdevenint també una referència en la literatura de l’Edat Mitjana, amb produccions imprescindibles sobre el món trobadoresc. Bèc també va conrear la literatura en occità, amb obres que han estat llegides almenys algun cop per gairebé tots els occitanistes, com Lo Hiu tibat o Contes de l’unic. En un altre àmbit, el treball La langue occitane és segurament el llibre de vulgarització sobre la llengua occitana que ha tingut més difusió dins i fora de l’Estat francès. No oblidem tampoc que Pèire Bèc va ser qui va teoritzar les bases de l’estandardització de l’occità mitjançant el seu article Per una dinamica novèla de la lenga de referéncia, l’any 1972. De fet, Bèc mateix va ser qui va adaptar al dialecte gascó la normativa alibertina, juntament amb el mateix Loís Alibèrt. En aquesta mateixa línia de codificació de la llengua, va participar en la fixació gràfica de l’aranès a principi dels anys vuitanta. En l’acció occitanista, recordem que Pèire Bèc va contribuir a fundar l’Institut d’Estudis Occitans a la fi de la Segona Guerra Mundial.

La Càtedra d’Estudis Occitans expressa el seu dol per una pèrdua tan important per al món científic i acadèmic.